dilluns, 4 de desembre de 2017

EN QUIN PUNT ESTAN LES TEVES RELACIONS?

Totes les situacions són excel·lents com a mestres per aprendre sobre la naturalesa humana.

En aquests temps tan convulsos que vivim en Catalunya respecte a Espanya, s'ha acusat per diferents parts que el procés català ha dividit famílies i amics. Aquest fet es vulgui o no, ha obligat a reflexionar a moltes persones sobre la veritat d'aquestes afirmacions.

A les nostres consultes hem rebut a bastantes persones demanant ajuda o consell per solucionar aquesta divisió i poder parlar sense entrar en discussions que trenquessin l'harmonia familiar. Han demanat ajuda tant al coach com al psicòleg, perquè es veien en grans dificultats d'entesa en el si familiar.

Com el nostre treball és bussejar i veure les autèntiques arrels de la falta de comunicació, confiança, interès pels altres i finalment de respecte mutu, aquesta investigació en la majoria dels casos ens ha portat a etapes molt més llunyanes del procés a què es li atribueixen aquestes separacions.

Per a sorpresa dels consultants, els ha portat a descobrir que en realitat no hi havia hagut distanciament o discussió, perquè en realitat no hi havia hagut comunicació després que en períodes inicials de la relació per una o altra part no hagués facilitat la mateixa; motiu per la qual un o altre cedia o senzillament no es parlaven els temes que originessin les naturals diferències entre persones amb històries i formes de pensar i veure el món de manera diferent.

O sigui que el Procés en realitat està ajudant a posar de manifest les famílies, amistats o grups socials que basen la seva relació en passar el temps junts, però sense parlar amb sinceritat i claredat sobre com pensen o senten. Motius: Por al rebuig. Por a la crítica. Por a la diferència.

I aquesta por, a què és deguda?

Doncs pura i planament a que en les relacions sempre n'hi ha un que és més fort -o que crida més i sembla més fort- que l'altre o els altres, i si aquest és autoritari i amb poc respecte per l'opinió aliena, coartarà als altres amb la seva actitud. És el que fàcilment s'ha descobert a l'indagar en les relacions familiars i socials.

Per resumir, concretaré dient que el descobriment en aquest parell d'anys és que el Procés ha servit per redescobrir relacions on ja no havia confiança perquè el que parlava més alt o més temps, ni deixava temps ni respectava l'opinió de l'altre.

De vegades cal un tema fort i candent per deixar al descobert la realitat que no volem veure. Això és el que ha passat ara, però que tira per terra les afirmacions de TOTS els que culpen a la independència de dividir famílies.

Aquestes famílies no estaven dividides, però sí segrestades per la falta de comprensió i respecte dels membres que amb la seva actitud no donaven peu a debatre i arribar a consensos en els temes familiars.

Quines són les teves relacions? Pots expressar i demanar el que vols o tens por de fer-ho?

Pots expressar els teus sentiments i sentir-te escoltat/da, o tens por a la desqualificació?

El Coaching es una eina que us ajudarà a aprendre l’art de la comunicació per tenir una relació sana i d’igualtat.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dissabte, 4 de novembre de 2017

CONEC LES MEVES FORTALESES O SOC ESCLAU DE CREENCES LIMITADORES?

És molt freqüent que els pacients que venen a les nostres consultes generalitzin les seves dificultats i problemes quotidians amb la frase que resumeix la seva creença: "Sóc una persona insegura". 

En aquest cas les següents preguntes serien alguna cosa així.
  • Quan et sents insegura?
  • En quines circumstàncies o situacions experimentes la inseguretat?
I de la mateixa manera la resposta també genèrica i automàtica sol ser: "no ho sé! Em trobo insegur en tot!"

Aquestes respostes són certes per a ells perquè no s'han pres el temps per analitzar-se en els diferents àmbits o competències de les seves vides; ja que ... i llanço un parell de preguntes:
  • -Hi ha algú que no sigui bo en res? 
  • Algú que no sigui bo ni tan sols fent la guitza i molestant als altres?

Per sort tots tenim punts de fortalesa. Potser hem de descobrir-los, modificar-los i potenciar-los, però en una direcció que ens ajudi a sentir-nos bé pel que aportem i no pel que restem als altres; per la contribució a la felicitat del nostre entorn i no pel contrari.

El primer que hem de saber és que cap persona és insegura en tot. Això vol dir que tenim recursos i estratègies capaces de redireccionar-les cap a una fita més constructiva i engrescadora.

Moltes persones de totes les edats saben perfectament què i com fer per provocar la discòrdia i la infelicitat en el seu entorn. Per a ells és l'única forma coneguda que tenen per fer-se veure, que els facin cas, perquè almenys així sentir-se que en alguna cosa són importants; que poden exercir un poder més o menys inconscient sobre els altres.

El que potser s'haurien de preguntar aquestes persones si aquesta és la forma en què els agradaria seguir exercint la seva influència o poder sobre els altres; o si per contra, han pensat que aquesta habilitat la podrien transformar per obtenir un resultat contrari, de manera que generarien una font de felicitat i alegria que com un bumerang, els tornaria a ells també. Amb la formulació de noves preguntes que mai els han fet o s'han fet, moltes persones descobreixen sorpreses que tenen una visió bastant distorsionada, equivocada i pobra d’ells mateixos. 

Descobreixen que realment no saben què són capaços de fer, o quines són les possibilitats que no han descobert pel simple fet de no haver aprofundit en un millor auto coneixement.

En aquests casos l'aplicació del Coaching els revelarà noves formes per canviar el sentit d'inseguretat que tenen. Veuran com la creença de sentir-se una persona insegura es va transformant  amb una nova percepció fruit d'una nova interacció social i familiar. Els ensenyarà a través del seu propi auto descobriment que són capaços de transformar les seves relacions amb ells mateixos i amb els altres d'una manera tan ràpida i sistèmica que els sorprendrà per la seva simple efectivitat quan s'apliquen noves formes de comunicació.

CAS.

E... 26 anys. Filla única. Acut a la consulta perquè considera la convivència amb els seus pares com ella anomena "una porqueria de relació". Parlem durant una hora i va descobrint els paranys  i auto enganys en què ella sustenta les seves creences. Adverteix els seus propis mecanismes de defensa que com a contrapartida els veu reflectits en els seus pares.

Durant la sessió arribem a un petit canvi triat per ella mateixa i que es compromet a practicar fins a la nostra propera visita. Quan entra i s'asseu, el primer que em diu sense donar-me oportunitat de preguntar-li res.

"Jo, quin canvi ha donat la meva mare!" Ho diu amb cara somrient i totalment segura que és la seva mare la que ha canviat per si mateixa. En el curs de la sessió es dóna compte que un petit canvi en la seva pròpia actitud, és el que ha propiciat el canvi percebut en la mare.

També afegeix. "Amb lo fàcil que és, Perquè ho fem tot tan difícil ?."

E... torna a la consulta quatre vegades més i decideix que ja no necessita del meu acompanyament, ja que no només ha comprès, sinó que ha après excel·lents estratègies de comunicació. Estic totalment d'acord amb ella, de manera que la felicito.

Ja a punt de marxar em pregunta. "¿Això funciona també en el terreny laboral?" Jo li contesto: ¿Tu què creus? Marxa somrient acomiadant-se amb un: "Bé, si no soluciono un petit problema que tinc amb companys de treball, vindré a veure't".

Aquest és un cas típic de ofuscament en relacions personals i familiars. Casos on el Coaching ajuda a desbloquejar creences limitants i dóna recursos per crear noves formes d'interacció social i familiar.

Molt sovint, és un membre familiar qui ve a preguntar com solucionar un problema, perquè la persona més afectada no veu la necessitat d'un professional per a resoldre problemes familiars enquistats, i per tant que genera situacions de malviure dins de la parella o la família.

Això és més patrimoni dels homes que de les dones; tot i que també hi ha algunes dones que actuen així. Molts homes no accepten que una tercera persona els pugui ajudar  a trobar sortida als seus problemes. Tenen vergonya i prefereixen arrossegar amb ells a risc de tenir una vida buida i fins i tot d'acabar una relació de parella.

"Si limito els meus pensaments, estic limitant les meves possibilitats. Si limito les meves possibilitats, limito el meu creixement com a persona " 


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dijous, 19 d’octubre de 2017

Giorgio Nardone: “Tenemos que habituarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza”

Cada día tomamos decisiones. A cada momento. A veces somos más conscientes de ello, otras ni nos damos cuenta; unas son más banales, otras más trascendentales. Pero siempre estamos tomando decisiones. Y es que la vida nos obliga continuamente a elegir. Pero no por habitual, esta práctica sea más placentera. Todo lo contrario. Hay personas que tienen miedo a decidir, que sienten pánico ante la idea de tener que escoger. Y eso las puede llegar a incapacitar en su día a día, porque como asegura el psicólogo Giorgio Nardone en su último libro, El miedo a decidir , un día u otro nos tocará decidir.

Delegar la responsabilidad de elegir en otros, explica Nardone, es una de las tácticas que utilizan estas personas ante el pánico que experimentan frente a una elección. “Pero sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones”, explica el psicólogo italiano a La Vanguardia. “Es un gesto de libertad diaria, pero la mayoría quiere menos responsabilidad, cuando en realidad, a mayor responsabilidad, mayor libertad”, remata.

Sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones
GIORGIO NARDONE (Psicólogo)

Ante la toma de una decisión, hay cinco miedos, según Nardone, que pueden entrar a escena:
El miedo a equivocarnos, a no estar a la altura, a exponerse al juicio de los demás, a perder el control y a la impopularidad. El primero es el más recurrente, quizás el más universal, y es que “queremos evitar el error”, esgrime este psicólogo. Mientras que tras el segundo puede esconderse una baja autoestima, o lo que vendría a ser lo mismo: la idea de no ser capaz “de tomar la mejor decisión”, como relata en el libro este especialista, creador de la Terapia Breve Estratégica y uno de los mayores exponentes de la llamada Escuela de Palo Alto.

El miedo a exponerse al juicio de los demás, como el de equivocarse, quizás sea uno de los más extendidos, aunque seguramente constituya uno de los más paradójicos. Y lo es por el simple hecho de que lo que piensen los demás de una persona trasciende al control de ésta. Es una utopía querer controlar los juicios de los otros, como lo es querer tener la certeza de que seremos capaces de controlar la nueva situación que se derive de la toma de una decisión.

Ya lo decía Buda: “La búsqueda de certidumbre conduce a la incertidumbre”. 

“No hay que caer en la trampa del exceso de rigor”, escribe Nardone en su última obra, y es que “conduce a la asfixia de la capacidad”. “Tenemos que acostumbrarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza, porque de ahí sólo partimos hacia la inseguridad y al bloqueo”, agrega.

Con respecto al miedo a la impopularidad, Nardone resume su punto de vista a través de una sentencia muy explícita: “Saberse amado es una necesidad primordial, pero la necesidad de sentirse amado por todos es su expresión disfuncional”. Al final todo se reduce a lo que hace ya más de 1.500 años sentenciaba el filósofo estoico Epicteto: “No son los hechos en sí los que perturban a los hombres, sino los juicios que los hombres formulan sobre los hechos”.
Una idea, ésta, que Nardone remata en su libro citando a Ludwig Wittgenstein, quien aseguraba que “la realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla”.

Preguntas incorrectas

Hay que tener en cuenta también que, a veces, la respuesta a un dilema se convierte en una quimera porque la pregunta está mal planteada y, en consecuencia, no tiene solución, tal como defendía Immanuel Kant. “O concretamos las preguntas o lo único que hacemos es crear contextos indecidibles”, señala Nardone. Para este psicólogo también es necesario acabar con la idea falaz de la existencia de decisiones irrevocables, porque es un planteamiento incierto. Muchas veces se puede deshacer lo hecho.

La realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla
LUDWIG WITTGENSTEIN (Filósofo)

De lo que relata Nardone en ‘El miedo a decidir’ se extrae la idea de que lo más importante a la hora de elegir es la gestión del miedo. “Sólo quien ha tenido miedo puede ser valiente; lo demás es únicamente inconsciencia”, arguye el psicólogo italiano en su libro. Y es que para él es evidente que todos tenemos miedo, pero la diferencia entre el valiente y el miedoso es que “el primero lo acepta y lo gestiona, mientras que el segundo no lo acepta y lo sufre”. En consecuencia, es evidente que el camino a seguir no es evitar el miedo, ya que “cuanto más se evita”, esgrime, “más se alimenta”. Este psicólogo asegura que la única vía para superar el miedo es evocándolo. Vendría a ser como lo que defendía en su día William Shakespeare, quien postuló que “el loco es aquel que intenta expulsar su propia sombra y se pierde en ella”. Nardone habla de practicar la “tortura voluntaria”, que consiste en dedicar cinco minutos al día a evocar pensamientos e imágenes no deseadas para que la mente acabe rechazándolas con el tiempo. “Es la estrategia de echar más leña al fuego”, apunta.

Así pues, todo se reduce a tener la capacidad de enfrentarnos a nuestros miedos a la hora de decidir, algo relativamente fácil de teorizar pero difícil de llevar a la práctica. Pero lo cortés no quita lo valiente, y como reza un conocido koan japonés: “Aplazar las decisiones nos hace perder la capacidad de decidir”.

Artículo del psicólogo y psicoterapeuta Giorgio Nardone.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

OCUPACIÓ VERSUS PREOCUPACIÓ

Començo qualsevol tractament o trobada d'ajuda amb preguntes semblants a aquestes.
  • On focalitzes la teva atenció?
  • Cap a on van els teus pensaments la major part del temps?
I ho faig així perquè amb això la persona fàcilment pot veure les conseqüències d'aquesta atenció sobre els mateixos; ja que en realitzar aquesta auto observació, genera unes emocions fàcilment verificables.

No sé si vaig ser jo o una altra persona el que va encunyar aquesta frase: "Els nostres pensaments creen la nostra realitat", però la faig servir des de fa tants anys que la considero meva. I ho faig amb molta freqüència perquè en els enregistraments que realitzo en teràpia per entrenar al pacient en autocontrol, o en el transcurs del context terapèutic la repeteixo de moltes maneres, amb l'objectiu que provoqui una atenció transformadora als pensaments limitants o negatius que la persona pugui arrossegar. He triat aquest tema ara perquè a causa del moment soci polític pel qual passem, observo la gran preocupació obsessiva de moltíssimes persones pel desenvolupament del mateix.

Això és així perquè tant en una situació com la present com en temes quotidians de la nostra vida, hi ha poques persones que hagin adquirit l'habilitat de viure el present, sense veure's arrossegades per pensaments del passat o del futur. I si mirem només amb una miqueta de deteniment, podrem observar que aquestes preocupacions són totalment inútils, perquè no depenen de nosaltres, o no depenen de nosaltres en el moment; però en canvi són fonts de malestar, ja que originen preocupació i ansietat totalment evitables, si les deixem passar i ens enfoquem únicament en allò que sí que depèn de nosaltres.

Per fer-ho més clar faré servir alguns exemples. Hi ha una allau de notícies amb opinions d'innombrables fonts de diversa índole que parlen sobre el preocupant moment actual. Estem envaïts i ens envaim de watsapps enviant i reenviant totes aquestes informacions reals, hipotètiques o desgavellades. Tot això ha creat un clima de tensió, de por i d'incertesa del que poques persones s'escapen.

Les meves preguntes estarien enfocades en què poguessis analitzar de quina manera permets que tot això afecti la teva vida personal.
T'ocupes d'allò que depèn de tu i per tant pots actuar?
O per contra ets d'aquestes persones que vas emetent alarmisme i et preocupes per coses sobre les quals no tens ni pots tenir cap control o influència?

Resumint-ho senzillament. Ets de les persones que "s'ocupen" o de les que es "preocupen"? La diferència és molt clara.
Les persones que s'ocupen, fan allò que depèn d'elles, i per tant són i se senten feliços amb l'acció. Creixen, progressen, van cap als seus objectius. Són persones pro actives.

Les que es preocupen no fan res de res. Només es queixen de com van les coses i viuen en la lamentació constant sense posar-se en acció. Són persones reactives i això podria ser per dos motius:
Un. No depèn d'elles, en aquest cas, haurien de deixar de pensar en el motiu de la preocupació per no entrar en l'ansietat i en el gran i inútil desgast energètic, que les pot portar a trastorns de la son, tristesa, frustració, etc.
Dos. No són capaços de fer res per falta de formació. En aquest cas sempre podrien aprendre a fer alguna cosa. Deixar de lamentar-se i veure de quina manera podrien fer allò que sí poden.

Aquesta actitud és molt comú en una immensa majoria de la població.
Està basada en la creença equivocada que "si no et preocupes" significa que les coses no t'importen i per tant no ets bona persona; però el resum final és: Aquesta creença és totalment falsa perquè quan penses en un ésser estimat amb llàstima o únicament amb sentiments de més o menys preocupació, no només no l'ajudes en absolut; sinó que tu et generes un malestar inútil i infructuós, i en aquest cas, aquest és el sentiment que li transmetries a aquesta persona. Val a dir que això es pot aplicar també a situacions de tota mena: laborals, social, etc.

Fem nostre la premissa:
"Si depèn de tu. ¡Ocupa't! I si no depèn de tu, despreocupa't!"

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dissabte, 5 d’agost de 2017

dimecres, 12 d’abril de 2017

¿Sabemos cómo aumentar nuestra autoestima?

Muchas veces oímos hablar de la "autoestima". ¿Pero sabemos realmente de qué se trata?

La autoestima es un término que ha entrado en el lenguaje coloquial y cada vez más parece que sea la responsable de muchos problemas personales, profesionales y relacionales.

Pero al fin y al cabo, ¿Qué quiere decir autoestima?



Antes que todo podemos reflexionar sobre el origen etimológico de las dos palabras que la componen, auto y estima: Según la Real Academia de la Lengua Española, Auto es un elemento compuesto y que significa "propio" o "por uno mismo", como por ejemplo auto-ayuda es ayudarse a uno mismo. Estimar es el arte o ciencia de calcular o determinar el valor de algo.

Si componemos los dos significados podemos intuir que la autoestima determina la cantidad de aprecio que tenemos hacia nosotros mismos, el cual depende del valor que nos atribuimos en diferentes circunstancias y momentos de nuestra vida.

Entonces, la autoestima depende del valor que nosotros nos damos, pero ¿Esto de qué depende? ¿Cuáles son los elementos que usamos para atribuir el valor a nosotros mismos?

Esta pregunta resulta muy compleja, porque aunque es cierto que podemos realizar este ejercicio de autoevaluación sobre infinitos elementos, lo que valoramos en realidad son nuestros éxitos.

Claramente, la percepción de éxito es diferente para cada uno de nosotros; cada persona tiene presente cuáles son los objetivos que desea alcanzar, y lograrlos o no cambian mucho el valor que se da a si misma. Saber que los objetivos que alcanzamos son los ladrillos que construyen nuestra autoestima, convierte un término psicológico poco operativo en algo que nos indica el camino para conseguir aumentar nuestra autoestima: construir objetivos alcanzables, los cuales al lograrlos nos irán aportando dosis de autoestima.

Nuestra vida puede ser vista como un recorrido de objetivos, desde el primero y más sencillo, hasta nuestros objetivos finales más ambiciosos, donde cada pequeño paso se convierte en un éxito que afianza la seguridad en nosotros mismos y que día tras día nos permite ser cada vez más fuertes, y con una mayor y más sana autoestima.

Texto original por Mauro Bolmida, Psicólogo-Psicoterapeuta


dimarts, 20 de desembre de 2016

BONES FESTES

BON NADAL I FELIÇ ANY 2017

Que el nou any augmenti la nostra sensibilitat per ser més respectuosos i amorosos amb l'ésser humà i amb la natura.

FELIZ NAVIDAD Y FELIZ AÑO 2017.
Que el nuevo año aumente nuestra sensibilidad para ser más respetuosos y amorosos con el ser humano y con la naturaleza.

MERRY CHRISTMAS AND HAPPY YEAR 2017.
May the new year increase our sensitivity to be more respectful and loving with the human being and with nature.