BONES FESTES

BON NADAL I FELIÇ ANY 2017

Que el nou any augmenti la nostra sensibilitat per ser més respectuosos i amorosos amb l'ésser humà i amb la natura.

FELIZ NAVIDAD Y FELIZ AÑO 2017.
Que el nuevo año aumente nuestra sensibilidad para ser más respetuosos y amorosos con el ser humano y con la naturaleza.

MERRY CHRISTMAS AND HAPPY YEAR 2017.
May the new year increase our sensitivity to be more respectful and loving with the human being and with nature.

COM ENS CONSIDEREM: MITJA O SENCERA?

Estem a punt d’acabar un nou any i vull compartir unes reflexions al voltant del mon de la parella, ja que és un tema de freqüents consultes en el nostre treball.

De manera alarmant em venen persones amb dinàmiques emocionals disfuncionals referents a les parelles i l’enamorament cec i malaltís. És per això, que un cop més, desitjo compartir algunes reflexions que crec seran útils per a qui tingui orelles i autèntiques desitjos de canviar.

És curiós i bastant trist veure com les persones ens anul•lem en nom de mal entès amor. Són moltes les persones que viuen i veuen a través dels ulls de l'enamorat o enamorada. renunciant a tenir una vida pròpia i renunciant a creure que la felicitat ha de venir de nosaltres i no dels altres.

Frases com:
"Amor, tu ets la meva felicitat!"
"Sense tu no podria viure perquè tu ets el meu món!"
"Si no és amb tu, no vull seguir vivint!"

Un escrit tret de qualsevol missiva d'amor mostra de seguida la necessitat que tenim de l'altre per aconseguir la felicitat. Evidentment aquestes frases i moltes altres conseqüència de mítiques cançons i poemes que els seus autors amb o sense consciència van sembrant en la població com una condemna que realment l'amor ens ha d'anul•lar com a persones:
"Sense tu no sóc res ni ningú!".
"Tu ets tota la meva vida!".
"Si em deixes, em moriré de pena!".

És més, em fa pensar en aquesta maleïda frase: "Necessitem trobar la nostra mitja taronja."

I aquí... no ens indignem i rebel•lem contra nosaltres mateixos en acceptar aquest pensament i fomentar aquesta creença?

No hem de pensar en nosaltres mateixos com aquesta mitja taronja; sinó com la taronja sencera que NO necessita de l'altra meitat; sinó que sent sencera i ben completa, i des d'aquesta llibertat i felicitat interna tria compartir-la amb la persona que li agrada i estima.

Reflexionem sobre això, i valorem tot el que som, ja que d'aquesta valoració vindrà el reconeixement i estimació de nosaltres mateixos, i serà en nosaltres que posem la nostra confiança i no en terceres persones. No és això una pobresa de qui l'escriu?

Quan una persona diu: "Tu ets la meva felicitat!". No s'està negant a si mateixa en posar la felicitat en mans de l'altre i no en la grandesa d'ànima i la valoració de si mateixa?"

Què passarà quan l'altra persona no respongui a les seves expectatives?

Haurà deixat anar la felicitat de la seva vida? Si una persona no ens vol... ja no val la pena viure?

I no fa encara més mal quan diu?: "Tu ets el meu món i la meva vida!". Som tan pobres que la felicitat ha de venir de la mà d'una altra persona?

Tan poc valorem el nostre món que necessitem viure-ho a través de la projecció en una altra persona?

Desitjo que aquestes reflexions ajudin a les persones que han posat la seva felicitat en mans de les seves parelles, amants o amics, a que la situació canvïi i es facin responsables d' elles mateixes.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

DEPRESSIÓ POSTVACACIONAL I TARDOR

L'estiu ha donat pas a la tardor, i no només han quedat enrere els llargs i assolellats dies estiuencs amb les activitats extres i típiques que l'acompanyen: sol, banys, viatges, tertúlies i passejades amb els amics o familiars; sinó que també han acabat les vacances.

Aquest curt i anhelat període de temps durant el qual, la persona cansada d'un llarg any de tedi, de rutina, responsabilitats i obligacions; moltes vegades mal portades, descansa i oblida; centrant-se en allò que li agrada i potser gaudint de la família o altres activitats lúdiques com en cap altra època de l'any. Per això és un període lúdic i de descans molt esperat. La part negativa és que aviat s'acaba i la persona ha de tornar a la "rutina" i el "patiment" de sempre, temuda i no desitjada. Són les persones que així ho viuen les que han donat peu al terme depressió postvacacional o síndrome postvacacional.

I això no és d'estranyar, ja que la persona que no estima la seva feina, que no se sent ben retribuïda pel mateix, que el troba monòton i avorrit, que no té esperances de canvi, que no gaudeix d'un bon ambient al mateix i, en definitiva, que ho viu com una obligació tediosa i poc gratificant, després d'aquest curt període de descans, es torna a veure immersa en allò que voldria evitar. Els efectes solen ser variats: apatia, tristesa, ansietat, mal humor, cert tipus d'insomni, problemes digestius, nerviosisme en més o menys grau, absència o poques ganes de seguir amb la vida que es porta, etc.

Aquests símptomes solen durar el que la persona triga a "adaptar-se" novament al seu treball.

Algunes persones van al psicòleg o terapeuta i amb la seva ajuda aprenen i incorporen estratègies per gestionar millor la situació: Tècniques de relaxació i abordatge. Meditació. Txi Kung. Ioga. Ball. Tennis, etc, etc. Altres senzillament accepten els símptomes i aquests van remetent amb el temps, però aquesta actitud no ensenya a la persona a reaccionar de forma pro activa en ulteriors situacions.

L'important és que no es dramatitzi el fet, ni es parli tan a la lleugera de depressió; sinó entendre que el problema aquí exposat, no té la seva causa en una falla bioquímic del nostre organisme com seria el cas d'una autèntica depressió major o endògena.

El que cal entendre és que es tracta d'una sèrie de símptomes generats tant per una falta d'adaptació a una realitat poc elaborada i per tant, poc o gens desitjada, així com per una por al que ens supera o allò que hem après a odiar i rebutjar: "no suporto tornar a la feina!"; "No puc tornar a enfrontar-me al meu cap ... a aquest rol que em supera ... a separar-me dels meus nens petits ... a afrontar les meves incapacitats, etc, etc!" Aquestes són el tipus d'afirmacions i la actitud que motiven i desencadenen tots els símptomes ja esmentats.

No obstant això, podem donar algunes pautes de reincorporació a la feina. La primera de totes és:

-Pensar i parlar del treball únicament quan ho hem de fer i hem de complir amb el mateix. Alhora, descobrir què hauríem de canviar de la nostra actitud perquè aquesta obligació sigui més creativa i suportable, ja que això sempre ho podem aconseguir. Incorporar a la nostra vida extra laboral activitats noves i motivadores, algunes de les quals ja he esmentat.

Des del punt de vista de la medicina tradicional xinesa (MTC), cada estació està associada a un òrgan, i cada un d'aquests òrgans, al seu torn actuen sobre les diferents emocions de l'ésser humà. En aquest cas, la tardor, element metall, vinculat als pulmons, afecta les emocions de la tristesa i la malenconia, pel que serà molt útil treballar certes sèries associades a aquestes emocions.

Serà convenient tenir en compte que amb la transició d'una estació a una altra es produeix un canvi visible en la natura que ens envolta, però també un invisible i real en la nostra pròpia naturalesa humana.

El que passa amb la vinguda de la tardor és que després d'un curt període de bellesa insuperable pel canvi cromàtic en les fulles dels arbres, aquestes cauen deixant només l'esquelet o tronc amb el que el paisatge es veu trist i desolat, es recullen alguns fruits de la terra, s'escurcen els dies de manera que les nits es fan més llargues i més proclius a la malenconia i la tristesa, amb la conseqüència coneguda per tots, que en els països on hi ha poques hores de sol, la gent té un caràcter més introvertit i trist segons les estadístiques. Per això no és d'estranyar que unit a les raons anteriorment exposades, bastants persones sentin que el seu estat anímic canvia aparentment sense cap raó; però en el fons, sí que hi ha una raó: el comportament de la naturalesa té una repercussió en la nostra pròpia naturalesa, ja que som energia que contínuament s'interrelaciona amb el nostre entorn i som influïts per tots els seus efectes.

(Fora bo tenir en compte que les fulles no cauen en va, sinó que són el substrat d'un nou florir; igual que la malenconia també ha estat la musa per a la creació de grans obres literàries, pel que no l'hem de rebutjar , sinó de modificar i utilitzar.)

Per això, els antics savis i mestres xinesos, coneixent aquests fets, van observar, estudiar, i van aplicar aquest coneixement per combatre els estats carèncials, negatius o patològics de l'ésser humà. Van crear seqüències d'exercicis gimnàstics basats en el moviment dels animals, en postures estàtiques i dinàmiques; van unir tot el seu saber i ens van regalar el Txi Kung, un tresor enormement valuós per millorar tant el nostre estat físic com psico emocional.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

AUTOESTIMA

Em trobo sovint que algunes persones manifesten tenir una sana autoestima quan se senten bé amb el seu cos, amb la seva forma de vestir i/o encaixen dintre del grup d’amics o familiars; però en canvi no contemplen com a part de l’autoestima la seva capacitat de dur a terme els projectes, objectius u altres desitjos relacionats amb les seves habilitats laborals o de competències de creixement en general.

Fins i tot es queden bastant sorpreses quan les meves preguntes van en aquesta direcció. Afortunadament després s’adonen de que realment han obviat alguns camps que tenen moltíssima importància en les bases per a una autèntica i sana autoestima.

Per despertar la seva atenció vers aquests temes acostumo a fer algunes preguntes, de les quals en faig un exemple.

• Et sents satisfet/ta del teu desenvolupament professional: estudis, treball, projectes de canvi, etc?
• Ets sents satisfet/ta de com son les teves relacions socials?
• Quan acostumes a fer projectes o plantejar-te reptes, arribes fins al final o els deixes a mitges?
• Quan t’equivoques en alguna cosa...Quina es la teva reacció?
• Aprens de l’experiència o et castigues mentalment insultant-te i maltractant-te?
• Quan tens un problema...l’amagues i fas com si no hi fos o cerques la forma de resoldre’l?

I potser la pregunta més reveladora de la nostra autoestima.

***Confies en tu per la resolució dels teus problemes, projectes, objectius, etc...o diposites la confiança en l’ajuda externa?

Una altre pregunta que ens faria reflexionar i acostar-nos més a allò que és realment l’autoestima podría ser:

• Qué és el que més m’agrada de mí: la meva imatge o la consecució dels meus èxits?
• Què valoro més de amí: el meu cos o allò que soc capaç de fer?

Se m’acut la reflexió de que quan una persona es guapa i ten bon tipus, la persona no te gaire mèrit, ja que és un regal de la natura. Tots sabem que hi ha persones amb una figura bonica i estilitzada i no han fet ni han de fer res per aconseguir-ho; i en canvi hi ha d’altres que viuen en una constant lluita (dietes, matxucar-se en un gimnàs, caminar, córrer, etc, etc) per mantenir-se en uns estàndards establerts per la societat, ja que si no encaixes, sembla que no estiguis ben mirat; perquè malauradament el primer que es valora d’una persona no es la seva intel·ligència o els seus valors, sinó la seva figura.

Però no és el cas quan amb el nostre esforç, compromís i perseverança som capaços d’avançar, crear-nos i viure el destí que volem.

També tot sovint la pregunta que es fa la gent es aquesta: Com s’aconsegueix l’autoestima? Com puc saber si la meva autoestima gaudeix de bona salut?

Segons el meu entendre i vull deixar clar que és la meva opinió, l’autoestima neix i creix a mida que som capaços d’anar assolint els petits i/o grans reptes que la vida ens posa el davant. Cada vegada que n’assoli’m un, és com pujar un esglaó vers el cim d’aquesta qualitat. Ser capaços d’aconseguir els nostres propòsits ens genera satisfacció, seguretat i autoconfiança en les nostres capacitats que senten les bases de la tant i tant anomenada i desitjada autoestima.

Alguns exemples del que dic:

Una persona vol fer un acte concret i en té por i per això ho va relegant i evitant:

• Parlar amb el veí sobre un tema espinós.
• Declarar-se a la persona que li agrada.
• Anar sol a comprar a una botiga.
• Presentar-se a una prova per por a no superar-la.

Son petits però exemples quotidians que la gent evita de forma habitual. Mentre que la persona ho va evitant, la por creix i per tant la inseguretat, manca de confiança i –autoestima- també creixen.

Però un bon dia, aquesta persona fa el que popularment es coneix com: “agafar el brau per les banyes”, es a dir, decideix afrontar la qüestió encara que tingui por. Bé, doncs, en aquest cas, tant si la persona té èxit com si no, ja ha avançat en la conquesta de la autoestima, perquè ella “sap” que ho ha afrontat. I aquesta petita conquesta li dona força i confiança per anar afrontat altres, ja que viu en la seva pròpia experiència que afrontar no es tant dur com pensava i que la recompensa en canvi és sentir-se més tranquil·la i satisfeta de si mateixa.

I la meva última pregunta: Després de llegir les meves reflexions...

Com està la teva autoestima? 

Sigues amable amb tu!

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

COACHING I RELACIONS FAMILIARS

És curiós com el coaching s'ha anat introduint en el món de les relacions socials i familiars.

En els seus començaments va ser dirigit al món empresarial, amb objectiu de facilitar un nou tipus de relació / comunicació que escurcés distàncies entre amos i socis amb els seus directius i alhora els directius amb els subalterns; ja que s'ha comprovat que quan el personal d'una empresa viu l'experiència del treball diari amb el sentit de pertinença a un equip que ho valora i respecta, només llavors dóna el millor de si mateix.

Amb el temps i veient els genials resultats d'aquesta estructura de comunicació, el coaching s'ha anat aplicant a altres àmbits entre ells el Coaching Familiar.

Tot i que la família no és una empresa, si és com una comunitat on els membres de la mateixa han d'aconseguir arribar a escoltar-se i entendre, per poder viure una existència d'harmonia i respecte entre ells.

Hi ha famílies amb grans habilitats i amb molta maduresa que gestionen a la perfecció la seva vida familiar, però malauradament hi ha moltes altres que no han après aquestes qualitats i el resultat d'això és que ni saben escoltar, ni tenen la capacitat d'entendre i respectar els altres membres, encara que el seu desig seria saber fer-ho.

Per a aquestes famílies el Coaching és una eina formidable, perquè al no ser ni directiu, ni invasiu, ni repressiu, ni coercitiu ho veuen com una eina que ajuda a cada un a obrir la seva ment per descobrir-li altres punts de vista sobre les actuacions de si mateix que li estan sent insanes i mantenint relacions insatisfactòries amb els altres membres.

El Coaching els ajuda a obrir-se a noves possibilitats no contemplades per al propi benefici i el del conjunt familiar.

Un parell de casos

Família de 5 membres: Pares i 3 fills. Tenien serioses dificultats de convivència i pel mateix havien anat a un psicòleg dues visites. El van deixar perquè els fills amb bon criteri van dir: - "nosaltres no som malalts mentals"; i la veritat és que així era. Cap d'ells tenia ni tenen cap malaltia mental (encara que és una creença errònia pensar que al psicòleg van únicament les persones que tenen malalties mentals; però això ja és un altre tema a tractar per separat!). Només tenien un gran problema. No s'escoltaven entre si i no tenien ni idea de les necessitats dels altres membres. Van fer quatre sessions de coaching i de comú acord van decidir que ja tenien eines per continuar millorant les seves relacions com a família per ells mateixos. Vaig estar d'acord amb ells i vam quedar que si tornaven els antics problemes ens tornaríem a veure en uns mesos.

Pares primerencs. Una parella que es professa molt d'amor i fins a la data estan molt feliços. Han estat pares i comencen les discrepàncies per la forma d'educar al nou vingut. Cada un intenta que s'actuï d'acord a les seves creences, i el que fins llavors havia estat una relació bonica, comença a ser com una tempesta que amenaça amb seriosos nuvolades. Per sort, la jove havia tingut contacte amb el coaching en la seva empresa i va pensar que seria bona idea recórrer al mateix en aquesta ocasió. Van fer tres visites i tots dos van poder adonar-se del seu error al plantejar les seves estratègies com les úniques vàlides. "Què fàcil que és caure en l'egocentrisme i oblidar l'altre"; va ser el comentari del que dels dos més havia insistit que les coses s'havien de fer a la seva manera.

Aquests són només dos casos en què una família ha canviat per complet la dinàmica disfuncional i equivocada que els feia tenir una existència de lluita, incomprensió i rivalitat.

Cada dia són més les famílies que utilitzen el coaching com una ajuda puntual per sortir de situacions que els bloquegen i no els deixen veure les sortides harmonioses que els permetrien viure una vida més plaent i d'unió.

Seria de gran utilitat preguntar-nos: Estic aplicant tot el que puc / el que depèn de mi perquè la meva relació familiar gaudeixi de "bona salut"? Si la resposta és que sí, que ho estic fent; però no funciona, potser hauríem de preguntar-nos si una consulta a un expert en coaching ens podria ajudar.

És molt gratificant veure la capacitat de canvi que les persones tenim quan ens impulsa un motiu noble. Generalment causa sorpresa veure lo molt que s'aconsegueix amb petits canvis en els nostres hàbits quan tenim el ferm propòsit de mantenir-los.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

TRATAMIENTO CON TERAPIA BREVE ESTRATÉGICA

C…18 años. Comienza manifestando un miedo súbito a ponerse rojo y que los demás se percaten de ello. Este miedo se intensifica cuando está en el aula, porque teme que todos se den cuenta de su rubor.
Esta situación le provoca un bloqueo que le incapacita para contestar y resolver los problemas planteados. En una escalada de miedo, cada día se da cuenta de que va evitando situaciones de su vida cotidiana hasta que sus padres le han de obligar a salir y relacionarse. Continúa en esta situación durante varios meses y C…pierde el curso, además de alejarse de los amigos.

Acude a la consulta desesperado porque él quisiera continuar los estudios y salir, pero cada vez se siente más incapacitado para ello.

Solo ha necesitado tres sesiones para desbloquear la creencia de que no sería capaz de recuperar su anterior confianza. Ha aprendido a controlar y dirigir tanto sus pensamientos como sus emociones. En la última visita sus palabras fueron:
-"La próxima vez que venga, será para despedirme, porque ya estaré bien del todo"-

E… 22 años. Desde hace cuatro meses es incapaz de coger el autobús o cualquier otro medio de transporte, con lo cual depende de sus familiares o amigos para poder desplazarse.

Con esta limitación también ha perdido confianza en otras parcelas de su vida.Tenía el proyecto de irse a vivir en un piso compartido y esta causa la retiene, ya que como ella piensa: “Si no soy capaz de viajar sola,  ¿cómo podré manejarme con personas que apenas conozco?”.

En estas situaciones en que todos le aconsejan y le aseguran que -si quiere, ella puede-, en realidad el efecto es el contrario a lo que se pretende: que se sienta incomprendida y muy mal porque piensa que los demás la ven como una persona que realmente no tiene la voluntad de superarse.

En casos así  una persona incapaz de realizar un acto, su voluntad queda anulada por la emoción interna que la bloquea y la creencia de que es totalmente incapaz.

Realizamos un abordaje en el cual aceptando sus limitaciones, adaptamos técnicas de  desbloqueo siguiendo su propio ritmo y respetando totalmente su creencia.

En el curso de menos de tres meses, E… vuelve a viajar en el medio de transporte que desea. También ha aprendido como afrontas sus miedos desde el principio para que no vayan a más.

A… 37 años, del mundo de la informática. Acude porque aunque le gusta mucho y conoce perfectamente su profesión sintiéndose muy capaz de realizar el trabajo para el que está contratado, su auto exigencia y el deseo de que su trabajo se vea reconocido le lleva a sentirse angustiado y nervioso. Este problema lo arrastra cuando sale del trabajo y le ocasiona un insomnio que no le permite descansar bien.  Se suma a ello, que en el medio de transporte que utiliza, la ansiedad aumenta progresivamente, con lo cual el efecto es que cada día descansa menos, está más descentrado, se siente más inseguro, y el miedo a equivocarse se verifica con más frecuencia, consecuencia lógica de la escalada de tensión, de miedo y de agotamiento por la falta de medios para gestionar la situación inicial.

Finalmente decide pedir ayuda y se sorprende al ver lo rápido que es capaz de aprender y aplicar sencillas técnicas de autocontrol que le devuelven la seguridad a la vez que también va moderando su auto exigencia, nacida –como él mismo se percata- de su desmedido deseo de ser reconocido por los demás.

J…58 años. Comercial con tablas y conocimiento de muchísimos años en la profesión que le gusta y de la que ha vivido toda la vida. Comienza a tener problemas cuando por motivos de reestructuración de la empresa, le descalifican y le bajan de la categoría profesional. Esto sumado a algún otro problema personal, lo lleva con más frecuencia a los bares para tomar un refresco o un café.

Comienza a echar el dinero sobrante en las máquinas tragaperras. Poco a poco, esta cantidad aumenta y le va dando algún premio. El rato que está con la máquina olvida sus problemas y  cada vez aumenta el deseo de escapar a los mismos. Resultado totalmente previsible: en unos meses juega lo que tiene y lo que no tiene. Su eficacia laboral va disminuyendo, así como sus problemas personales y familiares se van incrementando. Lo trae su esposa e iniciamos un tratamiento. En menos de cuatro meses el problema estuvo totalmente resuelto y aprendió nuevas formas de afrontar los problemas: -Responsabilizarse en vez de culparse o culpar a la vida de sus problemas y frustraciones-. 

En todos los casos mencionados, el tema de fondo es el mismo. La persona se bloquea ante las situaciones que no conoce, no dependen de ella o le superan,  y con ello comienza a sentirse insegura.
Mediante la fuerza de voluntad intenta superarse cuando realmente lo que ha cambiado es su fe en sí misma, su creencia de que puede hacerlo; y cuando falta la confianza, la fuerza de voluntad queda anulada.
Por lo mismo “contra más lo intento, más fracaso, y eso convierte una inicial incapacidad en una profecía que se cumple: incapacidad total si no se cambia el enfoque”.

En casos así a veces la persona pide ayuda, y puede obtener dos repuestas diferentes.

Si le dan la ayuda solicitada, obtiene una confirmación a su incapacidad:
“¿Ves? Sin ti, no hubiese sido capaz”.

Y si la contestación es: “¡Animo…tu sola puedes hacerlo!...¡Es cuestión de voluntad!”, el mensaje que le llega es de incomprensión; porque está segura de que no es así, ya que lo ha intentado muchas veces.

Por ello su creencia es: “Nadie me entiende! Con lo cual puede optar por callarse y con ello el problema se agrava y agrava.

Jeroni Hernández
Terapeuta y Coach Personal en Sabadell

COM SABER QUAN NECESSITO AL PROFESSIONAL?

És freqüent que encara en els nostres dies hi hagi una gran confusió sobre la necessitat d'acudir a un professional de la psicologia.

El criteri més vàlid és que quan per nosaltres mateixos no som capaços d'aconseguir avançar en la línia que ens marquem, seria un bon moment de començar a pensar en la visita a un professional que ens ajudi.

N'hi hauria prou amb reconèixer que al llarg de les nostres vides, sovint ens sentim bloquejats en situacions en què hauríem triat fer canvis, sentim i actuem amb inseguretat de forma repetida, evitem afrontar situacions que hauríem de superar i transcendir, vivim en la queixa contínua quan per nosaltres mateixos no veiem la sortida.

En aquests casos hi ha persones que parlen i demanen ajuda contínuament a familiars i amics tot i constatar que aquestes converses la majoria de les vegades són infructuoses; perquè no troben ni el suport, ni la resposta al que busquen; no obstant això, continuen i les seves peticions d'ajuda passen a ser lamentacions o queixes en veure que res del que esperen canvia. Amb això l'únic que aconsegueixen és sentir-se més impotents, febles i insatisfets amb ells mateixos, i fins i tot deteriorar la relació per la dinàmica negativa que es genera.

A tot això se suma el sentiment de culpa de no ser capaços de seguir els benintencionats consells dels familiars o amics, amb la qual cosa encara se senten pitjor.

En casos així, hauríem de pensar que igual que quan el nostre cotxe se'ns espatlla no el portem al cambrer de la nostra confiança o el nostre amic més íntim (tret que aquest sigui mecànic professional); de la mateixa manera, si tenim aquest tipus de problemes recurrents, hauríem d'anar a qui tingui la formació necessària per ajudar-nos a solucionar-los.

La veritat és que els que més sol•liciten els nostres serveis no són persones sense recursos o sense cultura; sinó persones amb una sòlida formació, que entenen clarament què és el que depèn d'ells i què no. En fer-ho així eviten estancar-se i patir inútilment per no prendre la decisió adequada en el moment necessari.

També hi venen persones que per no afrontar els problemes a temps, porten anys arrossegant sofriments que han acabat amb il•lusions, amb relacions, de vegades amb els seus treballs i que els han condemnat a una vida de tristesa, desesperança i degeneració de la salut tant física com mental.

Contesta aquestes preguntes i valoraràs en quin punt estàs.

-En una reunió de treball, social, familiar. ¿Intervens si et ve de gust, o la por et paralitza?

-Confies en tu i et poses en marxa quan vols arribar a un nou objectiu?

-Necessites l'aprovació dels altres per donar-te la teva propia aprovació?

-Quan t'equivoques, Et maltractes pel fet o analitzes i aprens de l'error?

-Ets capaç de dir "No" quan sents i ho desitjes, o sempre tens el "sí" pel que pugui passar?

-Et sents lliure en les teves relacions, o et condiciona al silenci i al assentiment encara que no ho  vulguis?

-Ets de les persones que es diuen?: Si jo fos capaç faria...! 
                                                          Si jo fos valent ...!

-Vius sota la tirania d'alguna dependència: emocional, tòxica, de joc, etc?

-Tens algun tipus de fòbia que et paralitza o condiciona la teva vida?

-Ets una persona serena i alegre o les emocions poden amb tu: la tristesa, l'ansietat, la ràbia, la    desconfiança, la por, la gelosia, etc.?

Si contestes afirmativament a algunes d'aquestes preguntes, unes visites t'ajudarien a enlairar-te i començar una nova i saludable forma de viure.

Hauràs sentit dir, -jo ho he sentit centenars de vegades!

"Que som d'una determinada manera i que no podem canviar."

"Per què lluitar si no puc canviar?"

"No val la pena l'esforç: un és així i així es quedarà!"

Hi ha encunyades bastants frases condemnatòries expressades sempre per persones gens lluitadores, pessimistes i que actuen amb covardia davant la vida; però el bo de la vida és que

NOSALTRES TRIEM COM VOLEM VIURE. 
Evidentment això demana un peatge en forma de treball, temps, diners i consciència; però és el peatge que ens porta a la destinació que volem conquerir.


No hi ha res tan gratificant com observar la transformació de persones que vénen a nosaltres amb tots aquests condicionaments i limitacions i veure el canvi tan regenerador i saludable que s'opera en les mateixes en poc temps.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

ANY NOU. NOUS PROJECTES.

El començament de cada any està ple de bones intencions i bons propòsits.

Tothom creiem que és el moment de prendre aquestes decisions que venim retardant, aquests projectes per als quals no trobem el moment de començar o aquests desitjos que volem dur a terme, però que per motius i justificacions múltiples, anem postergant.

I està molt bé el desig de començar projectes i reptes nous, ja que tot començament és una oportunitat de créixer, de millorar, d'aconseguir sentir-nos millor amb nosaltres mateixos pels nostres èxits.

Però que us sembla si abans de embrancar-nos en aquests desitjos ens fem algunes preguntes.

I aquestes preguntes les faré dirigint-me a tu personalment, ja que d'aquesta manera estic segur que ho sentiràs més íntimament.

-Això que m'estic proposant ara, m'ho he proposat anteriorment? Si ho estic pensant novament és que  no ho vaig aconseguir.

-Què va passar la vegada anterior? -Per què no ho vaig aconseguir?

-Tinc clar que és això i no una altra cosa el que realment desitjo aconseguir?

-Sóc jo el que tria els canvis que m'estic proposant?

-He Analitzat els pros i contres d'aconseguir el meu propòsit ?; és a dir, si ho aconsegueixo ... 

-Com canviarà la meva vida, la de la meva família i la de les persones que m'importen? I si no ho aconsegueixo ...

-Com m’afectarà?

És molt important que abans de comprometre'ns en un nou projecte o compromís amb nosaltres mateixos, siguem capaços de veure TOTS els aspectes del mateix.

Que sapiguem veure si estem preparats per aconseguir-ho, si en som coherents, tenint en compte els nostres coneixements, la nostra dedicació, les nostres possibilitats i els nostres límits; però per sobre de tot si en general estem disposats a pagar el "peatge" que el projecte exigeix per portar-lo fins al final.

Perquè la realitat és que la immensa majoria de persones comencen moltes coses i acaben poques, i la raó no és més que la manca d'una reflexió prèvia per saber amb certesa que això que volen, realment ho volen per ells mateixos, i no per complaure a els altres; però que a més estan preparats a tots els nivells que exigeix per poder aconseguir-ho.

En aquests casos hi ha moltes persones que ja han descobert que els seus objectius, projectes o desitjos es veuen frustrats perquè no els saben plantejar o no saben veure totes les implicacions que comporten, i això les fa fallar. El resultat n'és la minva d'auto confiança. Minva que els porta a evitar tornar a intentar-ho per por al fracàs, de manera que baixa el nivell de seguretat i per tant l'estima i valoració de si mateix.

Molts d'ells es queden en aquest punt de lament i resignació per tornar a intentar-ho alguna altra vegada, però sense confiança en els resultats.

Altres accepten que una ajuda externa els faria veure els seus bloquejos i les seves creences limitants i busquen ajuda en el Coaching, amb la qual cosa descobreixen que tenen unes habilitats i recursos que mai havien descobert.

Les persones que van a un coach manifesten una gran sorpresa al constatar tot el que són capaços de fer quan aprenen a veure les situacions des de diferents perspectives als que estaven acostumats. La raó és òbvia. Quan estem immersos en els nostres pensaments apassionats i tenim la creença que les coses són el que nosaltres veiem, les coses poden anar molt bé o molt malament.

Molt bé si tenim raó  i veiem amb objectivitat el projecte, perquè en aquest cas triomfarem.

Però si estem equivocats persistirem cegament en l'error.

La finalitat d'un coach és portar-te a descobrir els teus punts cecs i fer-te descobrir el teu potencial en recursos i habilitats latents, però amagades quant et sents  bloquejat per falsos conceptes i ceguesa persistent.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell