diumenge, 30 de setembre del 2018

QUAN PARLAR ES CONVERTEIX EN EL NOSTRE PARANY

Hi ha una creença generalitzada de que hem de parlar i expressar contínuament els nostres problemes i sentiments originats pels mateixos.

Quan en consulta preguntem al pacient què fa per alleujar o intentar solucionar els seus problemes, una de les més repetides és aquesta:

"Parlo de tot el que em preocupa amb totes les persones que tinc confiança, i ho faig perquè ho necessito, perquè així em sento millor, i a priori podríem dir que la persona té raó".

Quan parla se sent millor; però no perquè fer-ho l'ajudarà a solucionar el problema; sinó perquè algú l'escolta i això ja és un consol. El que passa és que parlar contínuament es converteix en el nostre propi parany.

Vegem un exemple:

Terapeuta.- Escolta, i pensa bé la resposta. Quan estàs parlant de què et preocupa o et fa patir, et sents igual, millor o pitjor que quan no parles del tema?
Pacient.- Tal vegada em sento millor! Perquè sento que algú s'interessa pels meus problemes ...
Ter.- I quan estàs parlant del que et fa patir, encara que sigui amb algú que  s’interessa pels teus problemes et sents bé?
Pac.- Ah, no. Em poso trist, o em dóna ràbia, o em frustro! 
Ter.- Llavors diries que parlar t’ajuda o al recordar-ho et fa sentir pitjor? 
Pac.- Bé, vist així, em trobo pitjor, però a la vegada m'agrada que algú m’escolti.
Ter.- Avancem una mica més. Quan ja t'has esplaiat, quan fa una estona que has parlat dels teus problemes, et sents igual, millor o pitjor?
Pac.- Bé, pitjor perquè torno a recordar i reviure allò que em preocupa.
Ter.- Així si segueixes donant voltes a allò què et preocupa, significa que parlar t'ajuda a solucionar els problemes o els augmenta perquè li dones més temps i energia? 
Pac.- Bé, no sé què dir!  vist així crec que els empitjoro perquè li dono molta energia i molt de temps.
Ter.- Quan parles, et queixes o t’expresses, és sobre situacions del dia o sobre situacions cròniques que arrossegues sense trobar solució? 
Pac.- Bé, majoritàriament parlo sobre coses que arrossego perquè el que he fet no m’ha funcionat, i això em posa trist i em genera molta preocupació i frustració i altres emocions que de vegades no sé identificar.
Ter.- Així doncs, tenint en compte les teves pròpies respostes, creus que parlar com has vingut fent fins ara, t’és útil i t’ajuda o el problema persisteix? 
Pac.- No. La veritat és que m’ajuda molt poc, perquè ho arrossego i penso que sempre serà igual.

La conclusió a la qual el pacient arriba de forma invariable és que parlar, en aquests casos crònics, el que s’aconsegueix és fer més gran el problema, degut a que l'intent de solució ha de passar per deixar de fer el que no funciona i buscar altres formes d’afrontar-ho.

El diàleg que acabem de llegir és un clàssic dins de la recerca de solucions a problemes crònics que utilitzen moltes persones. I vull fer la distinció entre la cronicitat i l'agudesa. Un tema es tornarà crònic quan hem intentat solucionar-lo a través d'aquestes xerrades amb els nostres familiars o amics, però sense solució.
El tema agut és diferent. En un fet ocorregut el mateix dia o en un molt curt període de temps. En aquest cas és bo comentar-ho, sol•licitar consell o simplement desfogar-nos. Ja que ens ajudarà a sentir-nos millor; però atenció. Es tornarà crònic si després de tres a cinc vegades segueix sense fer-nos sentir millor o sense trobar solució.

Aquí veiem que en principi la persona té la creença que parlar l'ajuda a solucionar els problemes, però recordem que el motiu que el porta a la consulta és que malgrat tenir persones de la seva confiança amb les quals parla, es desfoga i a les que demana consell, tot i així encara ha de buscar ajuda externa.

Vegem-ho d'una altra forma. Parlem en primera persona:

"Cada dia tinc la necessitat de parlar perquè no puc suportar com funciona la meva vida: família, treball, salut, o expectatives. Com em sento frustrat, necessito treure aquesta frustració o tristesa. En principi la o les  persones m’escolten amb interès i desitjos d'ajudar-me. M’aconsellen d'acord a les seves creences, coneixements  i percepcions -que no són les meves- i normalment no funcionen, amb el que segueixo amb la meva queixa diària. Quan les persones m'han escoltat un parell de setmanes seguides i  jo segueixo amb el meus temes, es troben cansades i impotents perquè, malgrat el seu interès, malgrat les seves ganes d'ajudar-me, veuen que no ho aconsegueixen. Llavors, puc començar a veure en els seus ulls aquesta impotència i aquest cansament que puc interpretar com: "Ja s’han cansat de mi!"; "Ja no senten el mateix per mi!" o "el meu problema és tan greu que no té solució!". D'aquesta forma encara em sento pitjor perquè als problemes que tinc, ara afegeixo el sentiment de culpa per no haver fet el que em demanaven per ajudar-me; bé  perquè no ho he sabut fer, perquè no ho he entès o per qualsevol altre motiu.

De cara a l'exterior em converteixo en una persona victimista i rondinaire a la que miren amb pena i a la que eviten si poden. De cara mi mateix encara augmenta la meva tragèdia perquè afegeixo la culpa i el sentiment de rebuig a l'estat en què em trobo.

Si és la meva parella la meva confident, la relació es refreda perquè se sent impotent i cansat d'intentar ajudar-me, i intenta evitar parlar del tema, no per falta d’amor o interès, sinó simplement perquè ho supera, amb el que em puc sentir abandonat per creure que ha deixat d'interessar-se per mi i la meva situació.

Si són amics també intentaran evitar-me per la mateixa raó, i també hi haurà la falsa interpretació sobre la seva manca de suport o afecte.

En el cas de persones que no som amics sinó només coneguts, podrem observar que s'allunyen sense més".


I arribats en aquest punt em vénen algunes preguntes:

  • Heu conegut a alguna persona que va de víctima per la vida?
  • Si és així, Quina estratègia heu fet servir en aquestes situacions?
  • Apropar-vos o allunyar-vos de la persona?
  • Afavorir que una vegada més expliqui les seves penes, o intentar fer-li creure que no són importants?

Mitjançant la Teràpia Breu Estratègica, portem a la persona a que ella mateixa s'adoni que la recerca de la solució en la que ella actua, és allò que augmenta el problema, i d’aquesta forma s’adona de diverses coses molt útils per tenir en compte:

Primera. Que parlar contínuament dels problemes que l'afecten, el resultat és que es la situació empitjora.
Segona. Que dóna una imatge realment patètica perquè la coneixen no per les seves fortaleses, sinó per les seves febleses.
Tercera. Perquè aquesta forma d'actuar provoca posar més distancia entre les persones que l’escolten com també treure importància a allò que per ella la té.
Quarta. Sentir-se tractada com una persona fràgil i feble en la qual no es pot confiar perquè el seu patró de conducte és el victimisme. "Persones que sofreixen per tot". Tant si la situació depèn d'elles, com si no poden fer res.

El fet de descobrir aquests patrons de comportament ja és un pas molt important, perquè enfoca la persona en la recerca d'altres formes d'ajudar-se a si mateixa.

Amb Teràpia Breu Estratègica, aquests pacients en el decurs de dos o tres mesos donen un canvi totalment positiu en les seves vides, fent seves les estratègies que els empoderen i els fan sentir mestres de les seves vides.

Una pregunta interessant per veure on som, seria en aquesta direcció:

-Soc capaç de deixar el passat en el passat i el futur en el futur, o envaeixen el meu ARA sense la meva voluntat?  o el que seria l'equivalent: quan parlo ho faig sobre qüestions que depenen de mi ARA?

Bona introspecció.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dilluns, 9 de juliol del 2018

dissabte, 14 d’abril del 2018

En quina situació m'identifico?

Avui pensant en la nova estació de la natura. La primavera, em venia al cap una expressió en anglès: “To declutter” que més o menys estaria en la línia de deixar anar tot allò que ja no necessitem i donar-ho, o desfernos-en per fer espai a noves coses, objectes o fins i tot projectes en la nostra vida.

Esta totalment comprovat de mil formes diferents que les persones ens aferrem de forma bastant obsessiva tant a coses materials com a persones, idees i/o projectes innecessaris o sense sortida.

Això està totalment relacionat amb “l’aferrament” o "attachment". No poder deixar anar res que estigui o hagi passat per les nostres mans o per la nostra vida. Arribaríem i arribem a no deixar anar ni a les persones que no volen estar el nostre costat.

Es el cas de les parelles que han deixat d’estimar-se o que un dels dos ja no estima i no vol seguir vivim amb la parella.

De families que ni s'entenen ni s'estimen, però que no es volen deixar anar per por o per esperit de possessió malaltissa.

Tots coneixem casos del que acabo de dir, o potser tu que estàs llegint aquestes línies et sentis identificat amb el que estic dient.

Una de les màximes o dites més coneguda o més escoltada del budisme es: Hem d'arribar a la conquesta de "la desafecció i el desaferrament”. No sentir-nos lligats a res per no ser o esdevenir esclaus de res.

En diferents línies filosòfiques, el treball personal principal consisteix a arribar al punt de que res no ens posseeixi: ni persones, ni objectes ni idees.

D'aquesta forma arribaríem a la llibertat total com a essers humans. Res ni ningú no ens faria sentir malament quan no ho tenim, ja que la antiga necessitat externa, l’haurien vençut amb la nostra plenitud interna.

En teràpia veiem molt sovint els problemes que aquesta necessitat provoca en les persones: Passant de ser essers lliures a esclaus. Incapaços de desenganxar-se d’una persona tòxica o una parella maltractadora. Incapaços de deixar una feina per aspirar a d’altres més apassionants i engrescadores. Incapaços de desprendre’s d’objectes fins al punt de viure envoltats de coses inútils que no deixen lloc perquè arribin de noves. Incapaços de deixar enrere i transcendir les  idees limitants que engarjolen la ment en un perpetu i castrador bucle.

L’altra part negativa d’estar enganxat és la inseguretat i la por que provoca a la persona adonar-se que no pot prescindir de res o de persones concretes, perquè el sol fet de pensar-hi li provoca un estat d’angoixa que desencadena en sentiments i pensaments desestabilitzants.

L’objectiu d’escriure aquestes línies és perquè ens puguem preguntar si amb la nostra conducta ens sentim essers lliures o esclaus d’una o un altra forma.

Ens podria ajudar contestar aquestes preguntes.

  • Tinc lligams dels que no sigui capaç de desprendrem quan vull?
  • Els puc identificar?
  • Quant de temps i energia em prenen?
  • En soc conscient de la limitació que suposen per a mi?
  • Els he intentat deixar sense èxit, o quin grau d’èxit he tingut?
  • Quines emocions generen en mi la incapacitat de desfer-me’n?

I acabem amb la pregunta més important.

  • Com canviaria la meva vida sense aquests lligams?
  • Puc quantificar tots els avantatges de sentir-me lliure?

I acaba fent una llista de tots els beneficis que obtindries  amb aquest canvi en la teva forma de viure.



Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dijous, 18 de gener del 2018

PROPÒSITS PER AL NOU ANY

Us preguntareu que com és que faig aquesta reflexió quan ja segur que més d’un està involucrat en l’objectiu o objectius que hagi triat. Hi ha dues raons. La primera, m’ha estat impossible i la segona és que encara podeu fer una revisió més profunda i podeu veure si aquests objectius estan realment ben triats. Perquè sinó, no passa res. L’any acaba de començar, i només hauràs dedicat uns quants dies; per tant si no està ben triat, la frustració serà mínima.

Segur que tu com moltes persones ja has planificat diverses coses a fer en aquest nou any. Proposit: Motivar-nos a fer aquests canvis que tant desitgem. Aquests objectius desitjats i llargament esperats.

Objectius com podrien ser:
  • Aprimar-nos.
  • Apuntar-nos a un gimnàs o a la pràctica d'algun ball per fer salut.
  • Deixar alguna addicció com podria ser el tabac, els dolços o altres llaminadures que ens esclavitzen i ens fan sentir-nos malament.
  • Apuntar-nos a aquest curs d'anglès que se'ns resisteix.
  • Apuntar-nos a grups per a conèixer gent i fer noves amistats.
  • Atrevir-nos i buscar un/a amant: "alguna cosa que ens enamori i ens brindi l'oportunitat de renéixer a un món de passió i diversió motivadora".
Tants i tants objectius com frustracions sumen tots aquells que ja hem intentat conquistar i se'ns han escapat de les mans; o millor dit, s'han esvaït com s'esvaeix qualsevol propòsit que no està ben fonamentat i que realment no saben si ho volem.

Per això, deixo aquí algunes reflexions que serveixin per pensar detingudament abans de llançar-nos alegrement en el compromís poc estudiat i mal planificat de qualsevol objectiu que per molt que ho desitgem, no ens porti un cop més a la desfeta emocional i la frustració que suposaria el seu abandó sense haver-ho aconseguit.

Pensem prèviament en els objectius que ja en anys anteriors vam decidir dur a terme i què va passar amb ells. Quants d'aquests vam aconseguir? Quants es van quedar al camí?

Analitzem sincerament els casos en què varen fracassar, ja que darrere d'un fracàs sempre ve una infravaloració i minva d'auto confiança i per tant de seguretat en nosaltres mateixos.

Vegem aquest punt important.
  • Era el nostre objectiu o era l'objectiu que algun familiar o una altra persona desitjava per a nosaltres?
  • Ho desitjàvem realment amb totes les nostres forces, amb un clar propòsit, amb clara convicció?
  • Vàrem mesurar els pros i els contres per saber si teníem possibilitats reals d'assolir-los?
  • Vàrem pensar prèviament com canviaria la nostra vida, o forma d'estar en el nostre entorn si ho aconseguíem?
I podria seguir fent més preguntes fins arribar a la certesa que aquest o aquests objectius que ens plantegem són possibles, sostenibles i reals, perquè tenim la força, els mitjans, la motivació i l'autèntic desig d'aconseguir-los.

Si la nostra reflexió va en aquesta línia segurament serem molt mesurats en la planificació d'objectius, però seguint aquestes pautes la garantia d'aconseguir-los serà molt més elevada.

Bona reflexió i bona elecció per al 2018.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell